PRIMAVERA SOUND 2014

NEUTRAL MILK HOTEL: Tenir al meu voltant un karaoke amb el magnífic In the Aeroplane over the Sea va ser tota una experiència. Que uns sonats amb una guitarra, una trompeta, una tuba, una bateria, 3 serrutxos i vàries coses rares més ens transportessin a una Festa Major de qualsevol llogaret de Louisiana i ens ho passessim collonudament bé, va ser fantàstic. El concepte "obra de culte" va baixar a la terra i es va fer tangible. Meravellós. El millor concert del festival.

BELAKO: Després de seu impactant disc Eurie tenia moltes ganes de veure'ls en directe. I qualsevol expectativa es va quedar curta. Rabia, intensitat, entrega i, sobretot, cançons. El seu hipnotisme fa que sigui impossible apartar la vista de l'escenari. Un dels grups amb més potencial del rock d'aquest país (per imperatiu legal) i són insultantment joves. Estan a un metre de fer-se enormement grans i populars, és el moment de veure'ls.

PIXIES: Em vaig treure una espineta. Un dels meus grups preferits de tots els temps i no els havia vist mai (malgrat que en Frank Black es veu de molt lluny). Hey, Where's is my mind, Monkey gone's to heaven, Here comes your mind, Debaser... totes, les van tocar totes, però a més Gouge Away, Isla de Encanta, Vamos, Ed is Dead, I've been tired, Crackity Jones... i això que presentaven disc. Un autèntic karaoke. Fora prejuicis, continuen sent fantàstics.

NINE INCH NAILS: Una descomunal apissonadora. Apabullants i comptant amb un so contundent i molt potent, el millor del festival sense cap dubte. Trent Reznor s'agegantava entre la foscor i els complexes equilibris de llums i fum que el seguien i nosaltres, l'expectant públic, ens anàvem empetitint per moments. Absolutament demolidors i genials.

 

EL ÚLTIMO VECINO: Veure com la seva batidora, on són ingredients principals Family i New Order, és tan resultona en directe i com les seves perfectes cançons pop ens van fer ballar sense parar, va ser tot un goig i ens ho van fer passar molt bé. Els trencats moviments del cantant i el seu vuitantè estilisme em van transportar als dissabtes matí de la meva adolescència, quan mirava La Bola de Cristal. Una gratíssima confirmació.

SUPERCHUNK: Només portem 25 anys en això i ens encanta. En Mac no es va estar quiet ni una sol moment, què deu prendre aquest home?. Vigorós, divertit i exemplar. Una gran experiència i un gran pogo al meu costat (del qual em vaig apartar convenientment). Però no oblidem el més important, són uns músics esplèndids.

LOS PLANETAS: Perquè van ser una sorpresa, perquè van sonar de nassos en un escenari minúscul, perquè Jota va estar simpàtic i tot i perquè van saber triar un repertori generós. Va ser una petita festa entre amics. La llàstima, que només van tocar 6-7 cançons, podíem haver estat hores i hores.

 

ARCADE FIRE: Això seu és diferent, han passat la barrera de grup de música per passar a ser un espectacle. I durant el concert toquen una barbaritat de cançons fantàstiques però al final te n'adones que alguna cosa falla i que, malgrat haver flipat en colors, esperaves quelcom diferent, més orgànic, més tangible.

LOST FILLS: Per catxondos, irreverents, destroyers. Per actitud i simpatia. Però sobretot, perquè al darrera de tot aquest embolcall hi ha música, molt bona música amb unes lletres acollonants. Menys tonteria i més Lost Fills.

SPEEDY ORTIZ: Tornen temps grungies, les guitarres tornen a ser els protagonistes però els mires i, juer, són uns adolescents encara. Molt i molt intensos. Agradable confirmació.

LOOP: Un dels meus grups preferits per a moments de ruptura existencial, desaparegudíssims durant molt i molt temps (al menys per mi) em van sorprendre per la bona forma i elegància que van mostrar. Llàstima que algun solapament va fer que només els pogués veure 5-6 cançons. Grans.

SPOON: Malgrat l'enorme classe d'en Britt Daniel i les seves grans cançons, un festival tan desmesurat no és el recinte més adeqüat per paladejar a Spoon. L'absència de punts alts en la majoria dels temes fa que no s'adequï a un Primavera Sound. Ara, amb Underdog tothom es va tornar boig.

REFREE: En Raül és actualment un dels millors i més intel.ligents músics d'aquest país. Si al damunt l'envolta una banda magnífica, com la que porta actualment, només pot provocar que els seus concerts siguin espectaculars. Llàstima que l'havia vist feia ben poc, ja que a meitat de concert vaig marxar a un solapament qualsevol.

ANIMIC: I van començar els seus timbals de guerra, foscos i penetrants i es va desencadenar el diluvi. I allí ens vam quedar tots mullant-nos de mala manera, fins i tot la Louise es va quedar sense veu del constipat que duia, però ens van fer vibrar com ja fa temps que ho estan aconseguint. Un autèntic luxe, no us els perdeu.

WARPAINT: Hi tenia moltes expectatives i van sonar com al disc: etèries, armòniques, perfectament conjuntades. Tot tant bonic, com previsible i mancat d'ànima. Una, dos cançons molt bé, més temps, avorriment. Entren unes ganes boges de pujar a l'escenari i atansar les guitarres als altaveus i toquetejar algun pedal a veure si els hi entra una mica de mala llet i espavilen. Són tan bones com eixutes.
* Gràcies Toni, per la foto robada.

STANDSTILL: Amb els Standstill no hi va haver terme mig, s'encenien les fantàstiques llums pertanyents a Cenit i sabies que la cançó era un dels bonys del seu insubstancial Dentro de la Luz. S'apagaven les llums i ens tornaven bojos tocant alguna de les seves genials cançons anteriors a Adelante Bonaparte (bé, aquesta es salva). Un coitus interruptus de concert entre saltar i gaudir sense llums i quedar-te extasiat amb les projecccions però insatisfet amb la música. S'ho han de fer mirar.

KOKOSHCA: No m'acaben d'agradar en disc i no em van acaban de convèncer en directe. Podria ser que estés més preocupat per agafar lloc per Los Planetas que per mirar-los amb deteniment.

COLD CAVE: Foscor, molta foscor i entremig els sons tenebrosos dels seus teclats vuitanters. Tenia moltes expectatives en ells i malgrat decebre'm un xic no va estar malament del tot. De tota manera, els hi va faltar una mica de varietat (una guitarra, un baix...).

KVELERTAK: Una d'aquestes sorpreses que t'enduus a un festival com aquest. En un dels pocs moments en que no hi solapament (o que estàs tan cansat per canviar d'escenari) i et quedes al Vice, comencen a aparèixer guitarres sobre l'escenari: una, dos, tres i enmig un èmul d'Iggy Pop, pit a l'aire (amb la rasca que fotia) i pèls movent-se a tota velocitat. Heavy metal noruec, quasi res. Divertit durant una estona, l'hora i la reiteració va fer que no els acabés de veure.

DEAFHEAVEN: Passes despistat per davant del Pitchfork i escoltes un baix penetrant, unes guitarres nítides que comencen a teixir un dens tapís sonor i de sobte, et sorprèn una veu gutural que es menja el micro i no s'enten absolutament res. Puto black metal.... vaig durar el temps suficient per fer aquesta foto. 

DUM DUM GIRLS: El cert és que no les vaig veure, estaven ficadetes entre Superchunk i Spoon, però no em vaig poder resistir a fer-los-hi un parell de fotos. 

El PS14 ha tingut moltes altres coses: pluja, un magnífic i doblat Arc de San Martí, els mochila man de Heineken (que són una autèntica meravella), gent que es dedicaven a arrencar branques d'arbres com més grans millors,  quilòmetres i quilòmetres que es van acumulant a les cames i cues, cues a tot arreu, les més impressionants als caixers automàtics. L'estilisme força ridícul, as usual: Cabells tallats al 1 al clatell i amb tupé al davant desconjuntant amb barbes impossibles, l´únic problema és que els hipsters són mimètics i molts anaven exactament igual. Juraria que vaig veure uns quants amish encara que estan prou lluny d'Ohio. Horrendes diademes florals per tot arreu. Però el premi gros se'ls emporten el vestit d'ós que portava una noia tota orgullosa juntament amb els seus amics lloro i tigre. Eren vestits de pelutx... De tota manera, hi havia molta gent normal i això és digne de destacar.

Ah sí, vam odiar molt als VIP's (no per classe, sinó per pagar més) degut als llocs reservats, davant de tot, en alguns concerts mentre altres estàvem en una llauna de sardines.