Antònia Font- Vostè és Aquí. Una Crítica.

El cert és que em van agafar totalment per sorpresa, havia sentit que estaven gravant un nou disc però tenint en compte que feia poc que havien tret el Lamparetes (tot just un any i mig) no m’esperava que el tinguessin enllestit tan aviat, ja que els mallorquins mai han destacat per anar ràpid entre disc i disc.

I de sobte, trenta-tres mil enllaços de Facebook anunciant-ho, notícies en diaris i remor de fons comentant el mateix: Antònia Font ha tret nou disc, Vostè és aquí, i aquest té ni més ni menys que 40 cançons.

Quan vaig veure això vaig pensar: no pot ser, s’han equivocat. Però al veure que tothom coincidia en el mateix llavors el pensament va ser: Mare de Déu...

Mai m’han agradat gaire els discos llargs i darrerament, cada cop em fan més mandra (algun dia espero escolta seguit el The Seer dels Swans a veure si és l’obra mestra que els medis han encumbrat i que jo, com és usual, no entenc...).

A més 40 cançons en 69 (bonic número) minuts, surt una mitjana de menys de 2 minuts per cançó. Una mica de poreta si que tenia, sí, al pitjar el Play del reproductor.

I comença bé, amb Sol de Taronges però de sobte, quan estic gaudint amb ella s’acaba de cop. Aquesta abrupta manera d’acabar em fa arrugar el nas, encara que després enllaça amb Per jo i tots els ciclistes i Sa Casa des Carboner i, ostres, doncs fan bona pinta aquestes cançons. A veure si la meva idea preconcebuda de “cenizo total” és errònia.

Però.... van passant les cançons i em comença a ser difícil trobar res que m’agradi, cançons tot just esbossades, molta sensació de precipitació i una falta de maduresa en els temes alarmant. Entre mig alguns apunts interessants com A cada ma una Maleta, Punyeta Món o Quinze Quaranta i, especialment, Leyenda Negra (que per cert, és una versió) i Abraçades Ses Pastilles. Miro el lector, Track 20, i partir d’aquí entrem en un inmens forat negre de vulgaritat, cançons sobreres i el que és pitjor per un grup com el mallorquí, una sensació d’avorriment aclaparadora. De fet de la 2ª meitat del disc només trobo una cançó destacable, Ballarines de Ballet.

Cal anomenar les més dolentes al meu parer? Sí cal, clar que sí; S’alegria des conill, Per què vaig venir, Goril.les vestits, Off with his head, Neutrins, Cartes de Ramiro, Polaris... gairebé totes en la 2ª meitat del disc i algunes d’elles arriban a límits de falta d’autoexigència gairebé vergonyosos.

Alguna publicació ha encumbrat aquest disc i potser m’equivoco i el temps farà que  sigui una petita obra mestra, encara que no ho crec pas. La sensació de precipitació i de que les cançons no estan acabades és contínua al llarg de tot el CD. El seu destí natural és quedar arraconat i cada cop que es pensi en ell el mecanisme d’autodefensa sigui: uff quina mandra escoltar-lo!!!.

Tinc la impressió de que la finalitat era ficar-hi 40 cançons com fos i això ho han aconseguit.

El millor del disc que en Pau Debón segueix cantant meravellosament i que els illencs han demostrat que s’atreveixen amb tot.

Que per què sóc tan dur amb aquest disc? Per què Antònia Font han demostrat que saben fer cançons curtes meravelloses (Armando Rampas,  Me sobren paraules, Jo robot) i les de Vostè és Aquí estan a anys llum de les anomenades.

Després de donar-hi tombs, crec que he tret l’entrellat del disc. Aquest va néixer en una nit de disbauxa entre diferents efluvis alcohòlics:

Pau: Joan Miquel, Joan Miquel tu què ets tan gran.

Joan Miquel: Au, ja s’està ficant amb mi l’alot.

Pau: No, no, fem una aposta. Si tu ets capaç de fer 40 cançons en un disc jo les memoritzo i les canto.

Joan Miquel: Val, jo les faig però tu hauràs de cantar en 4 idiomes diferents i qualsevol cosa que em passi pel cap.

Pau: Això darrer no serà tan diferent de qualsevol disc anterior...