Anna Carreras i Aubets - L'ull de l'escarabat. Una crítica.

Llibres del Delicte és una col.lecció ben interessant, de "novel.la negra" i el cert és que de manera recurrent en compro volums o bé, els agafo de la biblioteca. Molts cops a cegues i pel plaer de descobrir autors interessants sense tenir referències. Aquest va ser el cas de "L'ull de l'escarabat". No havia llegit res de l'autora, Anna Carreras i Aubets, i el títol em va cridar l'atenció amb el que en la darrera visita a la biblioteca, me'l vaig endur cap a casa. Com el llibre és curt (170 pàgines) i havia de passar un dia sense poder moure'm gaire, vaig decidir que era el moment idoni per llegir-lo.

Vaig començar-lo i a mesura que avançava pàgines esperava que passés alguna cosa. I no. Només una protagonista egoista, pedant i capritxosa a qui se li fica al cap conquerir a un xicot gay del que s'ha enamorat i d'això en fa la seva particular croada. Aquest vindria a ser l'argument de la novel.la. Clar, com el bastiment és pobre i la protagonista és insuportable, la lectura del llibre cada cop es fa més feixuga i arriba un moment en què el millor és que dura poc. Al final intenta un cop d'efecte, però ja és massa tard per salvar res.

La nota publicitària la vol comparar amb "N'hi ha que neixen estrellats" encara que realment no passa d'història increïble que explica una noia pija en una sèrie televisiva per adolescents. Ben fluix aquest L'ull de l'escarabat.

******************************************************************************

Llibres del Delicte es una colección muy interesante, de "novela negra" y lo cierto es que de manera recurrente compro volúmenes de la misma, o bien, los cojo de la biblioteca. En ocasiones a ciegas y por el puro placer de descubrir autores interesantes sin tener referencias. Este fue el caso de "L'ull de l'escarabat". No había leído nada de la autora, Anna Carreras i Aubets, y el título me llamó la atención. Como el libro es corto (170 páginas) y tenía que pasar un día entero sin moverme demasiado decidí que era el momento ideal para leerlo.

Empiezo y a medida que avanzan las páginas espero que pase algo. Y no. Tan solo una protagonista egoísta, pedante y caprichosa que se enamora de un chico gay y su conquista se convierte en su particular cruzada. Este vendría a ser el argumento de la novela. Claro, como el andamiaje es pobre y la protagonista es sencillamente insoportable, la lectura del libro se va volviendo cada vez más árida y llega un momento en que lo mejor es que dura poco. En las páginas finales la escritora intenta un golpe de efecto, pero es demasiado tarde para levantar el vuelo.

La nota publicitaria la quiere comprar con "N'hi ha que neixen estrellats" aunque realmente no pasa de la historia increíble que explica una joven pija en una serie televisiva para adolescentes. Muy flojo este L'ull de l'escarabat.

IRENE SOLA - CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA. Una mini crítica

 

He trigat bastant a llegir-lo, ja que acostumo a fugir del boom, el hype i la unanimitat. Digueu-me desconfiat. L'altre dia el vaig agafar a la biblioteca i vaig tenir clar que havia arribat l'hora d'enfrontar-m'hi.
Malgrat que a l'inici em va costar entrar per l'excés de frases curtes, punts i seguits i una certa redundància estilística (o potser és que tenia prejudicis en forma de pell fina aquell dia, a saber...), la veritat és que de seguida, i sense cap esforç, em vaig veure atrapat en la teranyina d'històries curtes que formen Canto jo i la muntanya balla, fins al punt que vull saber-ne més dels personatges i encara em pregunto com s'ha pogut ser tan injust amb l'Hilari carregant-se'l tan d'hora.
Sí, ara ja soc fan d'Irene Solà (més que de John Boy). Ho reconec. Un altre més.

************************************************************************************************
He tardado bastante en leerlo debido a que acostumbro a huir del boom, el hype y la unanimidad. Llamadme desconfiado. El otro día lo cogí en la biblioteca y ya sabía que había llegado la hora de enfrentarme a él.
A pesar de que al principio me costó un poco entrar debido al exceso de frases cortas, puntos y seguidos y una cierta reiteración estilística (o igual era yo que estaba quisquilloso), lo cierto es que en seguida -y sin ningún esfuerzo- me vi atrapado en el ecosistema de historias cortas que forman "Canto jo i la muntanya balla", hasta el punto de querer saber más de los personajes y todavía ahora me pregunto como se ha podido ser tan injusto con el pobre Hilari liquidándolo tan pronto.
Sí, ahora ya soy fan de Irene Solà (más que de John Boy). Lo reconozco. Otro más.