ANDREA CAMILLERI. Moltes gràcies Mestre

Mestre, ahir ens va deixar. No per esperada de fa dies, anys gairebé, la notícia deixa de colpir.

Amb la seva obra, ens va ensenyar una Sicília tan abrupta i desesperançada com atractiva i amable. En els seus llibres històrics, petits flashos d’un passat remot per nosaltres, ens feia paisans seus sense deixar-nos de la ma mentre ens provocava un somriure. També ens va fer un gran regal i se’l va fer a vostè mateix també, ja que li va atorgar una notorietat gairebé mundial; la sèrie del comissari Montalbano. El nostre estimat Salvo Montalbano.

En Salvo no era l’Andrea; clar que no, però tenim clar que tenia molts trets seus. El gust per la cuina sempre ha dit que homenatjava a Manuel Vázquez Montalbán però el caràcter obstinat i tossut, la determinació i l’afany de justícia d’en Salvo, surten d’algun lloc ben endins seu. Com a persona intel.ligent, va reflexar en el comissari que el món s’ha de canviar des de dins (però no com l’exemple que tenim a tot just 150 quilòmetres d’aquí, que només han arribat per pegar el seu cul a la cadira i viure del xollo, els molt caradures) i que una mica de mala bava ben dirigida no té per que ser perjudicial i a més, què dimonis, hi ha elements que es mereixen algun toc de tant en tant. Coincidim amb la difícil relació amb l’autoritat exercida per mediocres i en que les càrregues de profunditat més eficients no tenen perquè ser les més evidents.

Ens deixa una galeria de secundaris memorables; el maldestre benintencionat Catarella, el quadriculat i eficaç Fazio (sempre un al meu equip), el triomfador Mimi Augello, la Lívia -a mi és que no em queia massa bé-, la fidel Íngrid i les temptacions, tan aleatòries com volubles i que tants maldecaps li provocaven a l’amic Salvo.

Punyetero, va aconseguir que ens els estiméssim, fins i tot al més desesperant de tots, al primer dels citats. Fins al punt, de que cada cop que em passen una trucada i no entenc el nom, penso en ell.

M’acomiado ja, només dir-li que ha deixat a la seva estimada Sicília una mica més orfe i, per a què enganyar-nos, a tots nosaltres també.

Menys mal, que ens queda el seu vast llegat per seguir gaudint del seu particular estil.

Moltes gràcies Mestre, que tingui bon viatge.

Ressenyes al blog:

- LA DANZA DE LA GAVIOTA/ LA DANSA DE LA GAVINA 

- LA BANDA DE LOS SACCO